Avui llegint un article publicat a la revista Querol del Grup de Recerca de Cerdanya a la tardor 2017 del col.laborador a les tasques de premsa i comunicació del CGP Alfons Mills no he pogut estar-me de demanar-li els seu vist-i-plau per fer-lo públic al blog, potser un prel.ludi de quan les coses no funcionen tant bé de l´esperit de perseverança i ganes de viure que l´hoquei gel té a la comarca .
Gel a les venes
ALFONS MILLS
La meva vida va fent el seu camí més o menys ple desotracs i mentre observo com les coses al meu voltant
evolucionen amb la intenció que siguin millor, l’esport rei de la comarca, l’hoquei gel, ha perdut
aquesta condició de predominant que tenia no fa tants anys enrere.
Quan em vaig començar a aficionar a l’hoquei gel, jo ja era adolescent. De petit pujava al poliesportiu so-
vint, però no passava de la piscina. A la pista hi anava més aviat poc. Anys més tard, després de compartir
classe d’institut amb algun jugador i treure’m el carnet de moto amb un dels defenses més entregats que ha
donat el club, vaig començar a interessar-me per un esport tan dinàmic i entretingut.
A poc a poc vaig començar a pujar els caps de setmana i aprenia pel meu compte les regles que fan de
barrera per molta gent alhora d’aficionar-se de veritat a aquest esport. Recordo que vaig estar pagant entra-
da una pila d’anys tot i que no em perdia ni un partit.
Vaig veure i viure moltes derrotes, algunes increïblement injustes i també algunes petites victòries que
eren com un baló d’oxigen per totes les altres derrotes rebudes.
Vaig entrar a la pista en un partit a porta tancada per la meva bona relació amb el club contra el que ju-
gàvem. I també vaig començar a viatjar en algun desplaçament. Vaig viure la primera lliga a Jaca de les tres
seguides que vam aconseguir fa uns deu anys i alguna que altra copa com la de Pamplona vam saltar al gel
per celebrar-la. En temps de victòria i també en els de derrota, l’afició no deixava de pujar per animar a
l’equip. Mica en mica i sense donar-me compte ja em sentia part del club i pensava i organitzava en funció
d’un calendari no sempre fiable. He fet molts amics en aquest ambient i també he introduït aquest gran
esport a moltíssima gent. No li ha agradat a tothom, però molts encara avui m’ho recorden.
Amb el temps tot va anar a menys. No sé si va ser l’excés de violència d’alguns partits i d’alguns juga-
dors. O bé que ens vam obliar que és un esport semi amateur on els primers sempre han de ser de casa.
O segurament va ser que mica en mica la societat de l’oci permet tantes possibilitats que aquella única que
suposava l’hoquei gel, un dissabte nit queda diluïda i minimitzada. A més, els partits s’allarguen més enllà
de la mitja nit i l’endemà també s’ha d’aprofitar el dia.
El cas és que la gent va deixar de pujar. I durant alguns anys vam quedar els irreductibles i
els que estem enamorats d’aquest joc, familiars dels jugadors i despistats que passaven per allà. Una barreja
curiosa per veure què ens oferia un equip que va viure moments incertos i difícils.
Enguany sembla que la gent a poc a poc està tornant a la pista i això és una molt bona notícia. De-
pendrà segurament dels resultats del primer equip que s’acabi d’arrossegar més gent. Ja se sap que volem
veure guanyar als nostres, encara que sigui a les bales. Quan perden apaguem la TV o mirem cap a un altre
cantó.
Segurament en gel no guanyarem cap títol aquest any, però s’ha posat la base per seguir molts més anys
i mica en mica tornar la il·lusió per seguir un esport molt genuí de Puigcerdà i de la Cerdanya que ens dóna
un tret molt diferencial i que ha de tenir un seguiment i repercussió digna de la història que té. 60 anys sem-
blen poc per una persona, però per un club com el nostre ens ha de fer sentir orgullosos dels nostres co-
lors i donar-nos forces per ajudar en el que puguem perquè tiri endavant.
Si mentre llegiu aquestes reflexions i batalletes us he despertat la curiositat per l’esport o la nostàlgia per
tornar-hi, ja em dono per satisfet.
Premsa i comunicació CGP
